L'inici de l'acció pública al sector de la cultura la busquem en determinants moments de la història.
Mussolini: Va donar importància al control sobre l'art
Dictadura franquista: Volia construïr una identitat cultural espanyola i per això va ser molt evident l'exaltació dels valors que considerava molt lligats al conservadorisme. A més havia molta persecució de tota aquella manifestació cultural vehiculada en qualsevol altra llengua de l'Estat, ja que això posava en duda l'identitat cultural espanyola.
Democratizació de la cultura:
A partir de la finalizació de la Segona Guerra Mundial a Europa s'assumeix la idea de que l'Estat a de garantir el benestar dels ciutadans, i per això es construeix l'Estat de benestar.
L'Estat de benestar tracta d'unes politiques consistents en la implantació dels serveis socials de caràcter universal, amb la finalitat de garantir unes condicions de vida adecuades i evitar la desemparació de determinades circumstancies de carácter problemàtic.
L'Estat granteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat, i als subsidis de malaltia, incapacitat d'atur i jubilació.
Coberts aquests serveis bàsics també es planteja que l'estat ha de garantir l'accés dels ciutadans a les activitats culturals, i el que intenten és estendre la "gran cultura".
El ministeri d'institució pública començà el proyecte de missions pedagògiques que tractava de portar la cultura a zonas rurals i no hi havia importants borses d'analfabetisme.
Questa idea ja estava present a tot el moviment obrer del primer terç del segle XX a l'estat espanyol.
Un primer moment: Art i cultura al servei de la revolució
Al segle XX la revolució soviètica té clar que l'art i la cultura tenen contingut, transmeten idees, per això l'art s'ha de posar al servei de lles finalitats polítiques. La política cultural de l'Unió Soviètica planteja que l'art estiga al servei de la Revolució, açò evoluciona cap allò que anomenarem Realisme Socialista.Un segon moment: Art i cultura al servei de la construcció d'una identitat col·lectiva
A l'altre costat, la política cultural de les dictadures feixistes tenen clar que el control sobre l'art i les activitats culturals és un instrument per construir una identitat colectiva.
La dictadura Nazi: Volia construir un univers símbolic, aquell que representava els valors de la raça ària, i ho feia, a través del control i selecció dels artistes.Mussolini: Va donar importància al control sobre l'art
Dictadura franquista: Volia construïr una identitat cultural espanyola i per això va ser molt evident l'exaltació dels valors que considerava molt lligats al conservadorisme. A més havia molta persecució de tota aquella manifestació cultural vehiculada en qualsevol altra llengua de l'Estat, ja que això posava en duda l'identitat cultural espanyola.
En aquesta dictadura, el concepte de cultura era qüestionat, per això no hi havia política cultural. No obstant, es tractava de construïr i exhaltar una identitat nacional concreta.
La intervenció cultural del règim es canalitzava a través de tres aparells:
- Ministeri d'Educació (patrimoni històric i museus, biblioteques,...)
- Ministeri d'Informació i Turisme (funcions de control, mitjans de comunicació, espectacles,...)
- Secretaria general del Moviment (Obra Sindical de Educación y Descanso)
Des dels tres s'actuava des de la censura i la promoció de manifestacions culturals congruents amb aquesta identitat i el règim.
Un tercer enfocament: L'accés a les activitats culturals com a dret de les persones.
En finalitzar la Segona Guerra Mundial (1945) , i amb la creació de la UNESCO sorgeix l'idea de l'accés a la cultura com a dret de les persones. L'accés a les activitats culturals es considera una ferramenta per a fer a les persones més lliures, tractant de fugir del control i la censura que havia sotmès a la cultura de les dictadures feixistes, i parteixen d'una idea:
La cultura, a l'igual que l'educació, sempre es bona, sempre es positiva per a les persones.
Democratizació de la cultura:
A partir de la finalizació de la Segona Guerra Mundial a Europa s'assumeix la idea de que l'Estat a de garantir el benestar dels ciutadans, i per això es construeix l'Estat de benestar.
L'Estat de benestar tracta d'unes politiques consistents en la implantació dels serveis socials de caràcter universal, amb la finalitat de garantir unes condicions de vida adecuades i evitar la desemparació de determinades circumstancies de carácter problemàtic.
L'Estat granteix l'accés a l'ensenyament, a la sanitat, i als subsidis de malaltia, incapacitat d'atur i jubilació.
Coberts aquests serveis bàsics també es planteja que l'estat ha de garantir l'accés dels ciutadans a les activitats culturals, i el que intenten és estendre la "gran cultura".
El ministeri d'institució pública començà el proyecte de missions pedagògiques que tractava de portar la cultura a zonas rurals i no hi havia importants borses d'analfabetisme.
Questa idea ja estava present a tot el moviment obrer del primer terç del segle XX a l'estat espanyol.
Un quart enfocament: el dret de les persones a ser creadores, la democracia cultural
A finals dels anys 60 sorgeixen idees que reclamen el dret de les persones a ser creadores i que qüestionen la cultura oficial i sorgeixen noves manifestacions culturals com el rock, el còmic i el grafitti.
Sorgeix el concepte de democràcia cultural que posa l'èmfasi en la participació activa en la vida cultural de tots els ciutadans i ciutadanes.
La política cultural ha de garantir aquest participació com un dret de la ciutadania. Els ciutadans i ciutadanes han de ser un element actiu i creador, i no només un element passiu i receptor.
Aquest enfocament de la política cultural hi ha qui l'anomena de lògica ascendent o centrat en la demanda.
Comentarios
Publicar un comentario